COM EDUCAR EN LES EMOCIONS

En els models educatius tradicionals, el component cognitiu (aprenentatge intel·lectual) i el conductual han sigut els objectius prioritaris.  L’educació emocional és una resposta a la necessitat d’innovació educativa, integrant el component emocional dins dels programes educatius, de manera que cada vegada està més present en la vida escolar i familiar.

Des del model biopsicosocial de la psicologia, es considera que els factors biològics, cognitiu-conductuals i emocionals afecten de manera interactiva en la personalitat i el desenvolupament dels individus.  Així, de la mateixa manera que ensenyem als infants a llegir, a comportar-se ajustant-se a les normes socials i a anar al metge quan es troben malament, també és important ensenyar-los sobre allò que senten. D’aquesta manera podrem entendre a la persona en la seva globalitat.

Un dels punts més importants a tenir en compte a l’hora d’educar als nens i nenes en les emocions és ajustar-se a la seva edat de desenvolupament. En aquesta entrada, hem volgut dividir la informació en apartats en funció de les diferents fases del desenvolupament emocional.

1-      Primers anys de vida:

Es desenvolupen les emocions bàsiques (innates). Aquestes son l’alegria, la tristesa, la ira, el fàstic, la por i la sorpresa.

Durant el primer any de vida (o més en algunes ocasions), els nadons no tenen encara les habilitats per expressar-se a través del llenguatge verbal. És tasca de l’adult, doncs, interpretar el que els passa i regular les seves emocions a través del seu llenguatge i pensament.

Fins als 7-10 mesos, un nadó no és capaç d’entendre des de la raó les reaccions dels seus cuidadors, pel que no son capaços de manipular els estímuls externs a partir de la seva pròpia conducta. Això significa que quan un nadó plora o fa gestos per cridar l’atenció dels adults, ho fa per que es cobreixi una necessitat. Si el condicionem a ignorar el seu plor (extinció de la resposta), pot aprendre a no expressar el seu malestar o les seves emocions/sensacions desagradables quan les senti.

Tot i que el nadons encara no parlin, comencen a absorbir el llenguatge molt precoçment, per tant cal començar a verbalitzar el que senten. Fer-se conscient de les seves reaccions i aprendre com respondre a elles per regular-les (amb cançons, amanyacs, bressolar, abraçar, parlar amb to concordant...) ajudarà a desenvolupar més seguretat en ell o ella i a establir un vincle afectiu entre nadó i cuidador més consistent.

A partir del segon any de vida, es comencen a desenvolupar les emocions complexes, unides al desenvolupament del pensament i el llenguatge, com la vergonya, la culpa, l’orgull, l’enveja o l’empatia.

2-      Fins a primària:

Tot i que la regulació emocional cada cop va sent més interna, el pas de control extern a intern triga uns anys en desenvolupar-se. És per això que la implicació dels adults en la regulació emocional dels infants, segueix sent primordial també durant aquesta etapa.

Un altre aspecte important a mencionar és la imitació de conductes. Els nens i les nenes aprenen imitant les conductes del seu entorn des de ben petits. En aquest sentit, cal mencionar que és tant important (o més) l’educació emocional cap als nens i nenes, com l’autoconeixement de les emocions pròpies en els adults.

Durant aquesta etapa segueix sent molt important poder posar nom a allò que els infants senten. Una altra manera de fer-ho és identificar les emocions dels personatges seus contes o pel·lícules infantils preferides o a través d’expressions facials que apareguin a fotografies o imatges.

Tot i que encara no hagi interioritzant completament la regulació de les seves emocions, son capaç d’apressar-les a través del llenguatge, i és important impulsar-los a fer-ho. Una manera de poder expressar-les és a través de converses familiars on tots els membres puguin hi formar part activa, de manera que el vincle es mantingui i puguin tractar-se els aspectes emocionals amb naturalitat.

3-      A partir de primària:

Les autoavaluacions cada cop son més internes, ja que cada cop aprenen més a interioritzar les regles d’avaluació de les situacions pròpies de l’entorn on creixen (per exemple, el que està bé o malament, el que és adequat o inadequat...). Per tant, l’autorregulació emocional (interna) serà cada cop més usual si durant les etapes anteriors han anat adquirint el coneixement necessari per fer-ho.

Tot i això, pot seguir sent necessari utilitzar el vocabulari emocional, que cada cop pot anar sent més complex, de la mateixa manera que el pensament i el llenguatge. Durant aquesta etapa també es pot ajudar a percebre i localitzar l’emoció en el cos,  afegint a l’educació emocional l’element corporal que ajuda a identificar i gestionar les emocions des d’un altre element que integra a la persona.

L’assertivitat és un concepte rellevant que està relacionat amb la comunicació i també amb les habilitats socials, pel que és important a nivell adaptatiu en el moment en que es relacionen amb més nens i nenes i amb altres adults que no son del seu entorn proper. Es pot definir com “la capacitat de poder expressar allò que sentim, respectant els nostres drets sense ser irrespectuosos amb els drets de les altres persones”. Per desenvolupar aquesta habilitat els nens i nens també fan ús del modelatge (imitació), tot i que també es pot ensenyar de manera directa.

 

Des del Centre Ixent, integrem el coneixement i la rellevància del desenvolupament emocional en tots els tipus de teràpies, posant el focus en el que els infants senten davant les seves dificultats o experiències. Si creieu que necessiteu ajuda per gestionar les emocions dels vostres fills/es o les vostres pròpies, no dubteu en posar-vos en contacte.

 

Per més informació, podeu consultar:

-           Shaffer, D. y Kipp, K. (2007). Psicología del desarrollo. Infancia y adolescencia. (7ª edición). Ed. Cengage learning.

-          Bisquerra, R. (coord..). (2001). Educación emocional. Propuestas para educadores y familias. Ed. Desclée.

-          Goleman, D. (1996). Inteligencia emocional. Ed. Kaidós.